Amanida alemanya. Els cogombrets en vinagre

Amb la calor els plats que venen més de gust són les amanides. En aquest cas es tracta d’una amanida alemanya amb cinc ingredients: patata, ceba tendra, ou dur, salsitxes de gall dindi i cogombrets en vinagre.

Amanida alemanya

Ingredients: (per a 4 persones)

8 patates petites

4 salsitxes Frankfurt de gall dindi

1 ceba tendra

4 ous

4 cogombrets en vinagre

Sal, oli i vinagre ( es pot substituir per maionesa baixa en calories)

Anet

Preparació:

Renteu les patates

Bulliu les patates en aigua amb sal durant ½ hora aproximadament.

Quan estiguin fredes, talleu-les en quadradets.

Saltegeu les salsitxes en una paella amb una mica d’oli.

Talleu-les a rodanxes.

Bulliu els ous.

Quan estiguin freds, peleu-los i talleu-los a rodanxes.

Talleu la ceba i els cogombrets a trossets petits.

En un bol col·loqueu els daus de patata, les rodanxes de salsitxes, la ceba, els cogombrets i els ous durs.

Afegiu la sal, l'oli i el vinagre o bé la maionesa i remeneu amb compte perquè no es desfacin les patates.

Afegiu una mica d’anet per sobre.

Els cogombrets en vinagre

Els cogombrets en vinagre són un dels ingredients d’aquesta amanida però són també un aperitiu molt popular sobretot a l’estiu. El seu contingut en greixos és molt baix, en canvi el seu contingut en sal és alt.

L'adob en vinagre és un mètode molt antic de conservació dels aliments. En el cas de les verdures i hortalisses els aporta una olor i un gust molt agradable, incrementa la durada de les verdures i requereix poca inversió per fer aquest procés.

Es preparen amb vinagre molts vegetals com les cebetes, les pastanagues, les coliflors, els alls…però els vegetals més populars que es conserven en vinagre són els cogombrets.

Els cogombrets  són un aliment vegetal que conté vitamines i minerals ja que al conservar-los en vinagre guarden intactes gran part de les seves propietats. En concret els cogombrets tenen bones dosis de vitamines, en especial de vitamina C.

Els cogombrets tenen també una bona quantitat de fibra. D’altra banda el vinagre és un bon aliat per activar el metabolisme, la qual cosa farà que l’organisme consumeixi quantitats més grans de calories, un aspecte molt interessant quan volem perdre pes.

Aquests vegetals en vinagre i en especial els cogombrets, són baixos en greixos, en canvi hem d’anar amb compte perquè poden tenir un índex molt alt de sal. Caldrà mirar les etiquetes per saber si en tenen massa . Podem considerar un aliment massa salat si supera els 1,25 grams de sal per cada 100 grams i en canvi es considera un aliment baix en sal quan té 0’25 grams o menys per cada 100 grams. Els cogombrets en vinagre poden tenir al voltant de 1’5 grams de sal per cada 100 grams, és a dir que es pot considerar un aliment massa salat. Però hem de tenir en compte, d’una banda, que és un aliment que es consumeix en petites quantitats i d’altra que convé moderar el seu consum i gaudir-los però amb prudència i d’aquesta manera els podrem menjar en aperitius de consum ocasional o bé donant un toc de gust molt agradable en amanides.

Com en molts aspectes de l’alimentació i de la vida en general en la moderació està l’èxit.

Truita de pa amb tomàquet. El pa amb tomàquet

Normalment, el pa amb tomàquet, a casa, el mengem amb pernil, amb llonganissa, amb formatge, amb tonyina...o amb truita, però avui he volgut fer el pa amb tomàquet amb truita d’una manera diferent, tal i com ens proposa la nostra amiga Mercè del blog Destapant cassoles i que em serveix per participar en el repte del Blog al plat. Avui ,el pa amb tomàquet el posem dins de la truita i ens queda una recepta divertida i original a més de molt bona i fàcil.

Truita de pa amb tomàquet

Ingredients:

2 ous per persona

1 llesca de pa de pagès

1 tomacó de penjar

oli, sal

Preparació:

Talleu la crosta del pa i retalleu-lo una mica, si cal ,perquè tingui una forma rectangular.

Suqueu la llesca de pa amb el tomàquet (quan faig pa amb tomàquet el suco només per una cara, però en aquest cas crec que és millor sucar-lo per les dues cares).

Amaniu el pa amb un bon raig d’oli i una miqueta de sal.

Bateu els ous.

Afegiu una mica de sal.

Feu la truita en una paella amb una mica d’oli ben calent.

Quan la truita comenci a quallar, afegiu la llesca de pa.

Plegueu la truita sobre si mateixa embolicant el pa.

Gireu la truita per tal de que es cogui pels dos costats.

Serviu-la ben calenta.

El pa amb tomàquet

Crec que el pa amb tomàquet es molt més que un plat típic de la nostra cuina, és una veritable icona del nostre país.

A més de ser una preparació popular, fàcil i simple des del punt de vista nutricional és una combinació molt interessant i molt saludable ja que als nutrients del pa hem d’afegir les propietats de l’oli d’oliva (protecció cardiovascular) i la del tomàquet amb vitamina C i antioxidant licopè. Una veritable síntesi de la dieta mediterrània i de la cuina de l’aprofitament ja que originàriament el pa amb tomàquet es feia per aprofitar el pa de pagès que quedava una mica sec i s’entendria amb l’ajut del tomàquet i de l’oli..

És tan fàcil de preparar i tan nostre que no cal explicar com es fa el pa amb tomàquet perquè hi ha diferents opcions: pa torrat o no, amb all o sense, sucant el pa pels dos costats o no, amb sal o sense….cadascú tenim les nostres preferències, però el que sí que haurem de procurar és elaborar-lo amb productes de la màxima qualitat: bon pa de pagès amb la crosta cruixent i la molla compacta, tomacons de penjar i oli d’oliva verge extra. Amb aquests ingredients de qualitat, l’èxit està assegurat.

Només cal recordar que és millor preparar el pa amb tomàquet just abans de ser consumit per tal de que el pa no quedi massa mullat.

I finalment, acabem aquesta entrada amb un magnífic i senzill poema que el poeta Miquel Martí i Pol va dedicar al pa amb tomàquet , un signe d’identitat dels catalans.

 Déu ens dó ser catalans
per menjar bon pa amb tomàquet
amb un raig d'oli discret
i un pols de sal si fa falta;
pa de pagès si pot ser
que és més saborós que els altres
i tomàquet ben madur,
però que no ho sigui massa.
Déu ens dó un tall de pernil
o llonganissa ben ampla
perquè acompanyin el pa
ben sucadet amb tomàquet;
pernil de bon mastegar,
llonganissa de la Plana

(Miquel Martí i Pol)

Final del formulario

Fetuccini amb fruits de mar i espàrrecs. Tipus de pasta

Fa més de 15 dies de l’última entrada al blog!!!

 Està clar que cuino cada dia però no he tingut temps de fer cap entrada. D’una banda, la feina que com cada any per aquestes dates m’ocupa moltes hores i d’altra banda, he estat també molt ocupada en preparar un preciós esdeveniment familiar.

Ara, amb una mica més de temps lliure segueixo cuinant i publicant, en aquest cas una recepta de pasta.

Fetuccini amb fruits de mar i espàrrecs

Ingredients (per a 4 persones)

600 grams de fetuccini

12 gambes grans pelades

12 musclos cuits i sense closca

2 calamars mitjans

Un manat d’espàrrecs

2 tomàquets madurs

Julivert, sal, pebre i oli d’oliva

Preparació:

Bulliu els fetuccini amb aigua i sal.

Escorreu-los bé.

Bulliu els musclos i un cop fets, traieu la closca i reserveu-los.

Talleu els calamars a anelles i sofregiu-los.

Sofregiu en el mateix oli les gambes pelades.

Afegiu els espàrrecs i reserveu.

Prepareu el sofregit de tomàquet i reserveu-lo.

En una cassola, poseu els fetuccini, els musclos, els calamars, les gambes i els espàrrecs.

Afegiu el sofregit de tomàquet, una mica de julivert picat i una mica de l’aigua de bullir els fetuccini.

Deixeu coure tot un parell de minuts per tal de que es barregin tots els ingredients.

Tipus de pasta

És difícil trobar algú al que no li agradi la pasta. És un aliment fàcil de preparar i és possible combinar-la amb un gran nombre de salses de verdures i de carns diferents. Aquestes dues característiques de la pasta són les principals causes de que la pasta sigui tan popular en tot el món.

Hi ha diferents tipus de pasta en funció de diferents aspectes.

Per començar, farem la diferencia entre la pasta seca, la més utilitzada i també la més fàcil de conservar i la pasta fresca de textura més suau, amb gran contingut d’aigua i que s’ha de conservar a la nevera.

Si tenim en compte el color, trobarem diferents tipus de pasta ja que actualment està molt de moda les pastes de colors enriquides amb altres aliments, dels quals no agafa només el color, sinó també els nutrients. Podem trobar pasta negra, elaborada amb tinta de calamar, vermella amb tomàquet, de color taronja a base de pastanaga, verda si està feta amb espinacs, blanca si s’ha utilitzat farina blanca o de color groc si està enriquida amb ou.

Si en fixem en la forma, trobarem una gran varietat de pastes. A continuació parlarem de les més conegudes:

Els espaguetis. És un dels tipus de pasta més coneguts en tot el món. Es tracta d’una pasta llarga, unes fines tires primes i de forma rodona. Es poden combinar amb moltes salses, però les preparacions més habituals són amb salsa bolonyesa (tomàquet, especies i carn picada) i amb salsa carbonara (nata, bacon, ou, i pebre)

Els fetuccine i tagliatelle. Tots dos tenen forma de cinta. La diferencia entre aquests dos tipus de pasta és la mida, uns són més amples que altres. Els fetuccine són més amples que les tagliatelle.

Els fussilli. Tipus de pasta amb forma d’espiral. Aquesta forma permet que els ingredients s’integrin molt bé entre ells.Com els espaguetis, els fussilli s’utilitzen amb moltes varietats de salses i combinacions de vegetals i de carns.

Els macarrons. Un tipus de pasta molt popular. Es tracta d’una pasta curta en forma de tub amb els extrems tallats en diagonal. Sovint la pasta ve enriquida amb ou, espinacs o tomàquet, la qual cosa li dona un toc de color molt atractiu.

Els rigatoni. Tenen també forma de tub com els macarrons però són més grans i els extrems normalment estan tallats rectes. Són massa petits per ser farcits i s’utilitzen normalment acompanyats de salsa o fins i tot com a guarnició. Són molt aptes també per fer al forn.

Els canalons. Una pasta en forma de làmina plana que s’ha de farcir i després recargolar  en forma de gran tub. S’acostumen a preparar amb beixamel i formatge ratllat i es gratinen. Els farciments més habituals són carn, espinacs i també peix i marisc.

La lasanya. És també una pasta plana per farcir, però en aquest cas el farciment es fa en capes. Com és el cas dels canalons el farciment es pot fer de carn, verdures, bolets...i s’acompanya normalment amb salsa de tomàquet i beixamel.

Els raviolis i altres pastes farcides. Un tipus de pasta que ja es ven amb el farcit inclòs. Aquest farcit pot ser de carn, pollastre, verdures, ricotta, bolets...Si la forma és circular, parlarem de tortellini i si és en forma de mitja lluna, capelettis. Es poden acompanyar de qualsevol tipus de salsa.

Els farfalle. Una pasta en forma de llacet o de papallona. Es pot acompanyar amb salses o bé utilitzar-la com a base a les amanides de pasta, ja té un aspecte molt estètic.

Ara, ja només ens queda triar el tipus de pasta que més ens vingui de gust i que més convingui a la nostra preparació i...Buon appetito!!

Estofat de vedella al whisky. La caiena

Com cada dia 20 del mes, avui presento un plat triat per la Mercè de Destapant cassoles. Aquest mes el blog triat per reproduir les seves receptes ha estat Cuinant a Canet. He triat un plat que jo faig moltes vegades a casa perquè agrada molt, però jo a l’estofat hi poso brandi, mentre que aquesta vegada i per seguir la recepta original de Cuinant a Canet l’he fet amb whisky i queda també molt bona. Un altre canvi ha estat substituir el pebre negre en gra que jo utilitzo normalment, per caiena i finalment, i com a tercer canvi he afegit unes patates a la carn perquè a casa sempre em diuen que estan tant o més bones les patates que la carn quan faig estofat i crec que tenen raó.

Estofat de vedella al whisky

Ingredients:

½ kilo de vedella tallada a quadrets

2 cebes

2 o 3 grills d’all

Sal

1 pebrotet de caiena (només un)

Oli d’oliva

Un got petit de whisky

Preparació:

Salpebreu la carn.

Saltegeu la carn en una paella amb una mica d’oli.

Reserveu la carn.

Peleu i talleu la ceba i l’all.

Poseu una mica de sal a la ceba i a l’all.

Saltegeu-los amb una mica d’oli en una cassola.

Afegiu el whisky i continueu coent perquè el whisky s’evapori.

Afegiu el pebrot de caiena esmicolat ( si voleu que no piqui tant no poseu-hi les llavors).

Peleu i talleu a daus les patates.

Afegiu la carn i les patates a la cassola.

Cobriu amb aigua i tapeu la cassola.

Comproveu la sal i afegiu-ne si s’escau.

Deixeu coure a foc lent aproximadament unes 2 hores ( si voleu fer-ho més ràpid ho podeu fer amb l’olla ràpida).

Com tots els estofats si ho feu d’un dia per un altre quedarà molt més gustós.

La caiena

La caiena és un petit pebrot vermell originari de la ciutat de Caiena a la Guaiana Francesa (d’aquí el seu nom).

És molt picant, per tant s’haurà de vigilar quan l’utilitzem perquè encara que sembli que és molt petit, el grau de picant que aporta és molt potent.

La caiena aporta molts beneficis com són millorar la digestió, pot fer més fàcil la dispèpsia o la indigestió. A més ajuda a produir saliva la qual cosa és molt beneficiós per a la bona digestió.

És també beneficiosa per a la circulació de la sang, ajuda a baixar la pressió sanguínia i a més dona energia. Un bon remei per a la mala circulació als peus i cames és barrejar una culleradeta de pebre de caiena amb dos de pols de talc i amb aquesta barreja es fa un massatge als peus i cames per aconseguir augmentar el reg sanguini.

També és coneguda per calmar el dolor, sobretot utilitzada en ungüents i pomades, ja que conté una substancia que es diu capsaïcina que causa una sensació de cremor que es transmet als músculs i a les articulacions i que funciona com a analgèsic.

Com que la caiena és tan picant podríem pensar que irrita el coll però el seu efecte és just al contrari, ja que és bona per la tos, el mal de coll i fins i tot per a les ulceres estomacals.

Un altre benefici és netejar la cavitat nasal i alleuga els símptomes de la grip i del refredat.

Per a les persones que pateixen sequedat als ulls, olorar caiena afavoreix la producció de llàgrimes.

És també antifúngic, antiinflamatori i antibacterià.

Però també hem de pensar que hi ha persones a les quals no convé el consum de la caiena.

Qui no hauria de consumir caiena?

Per exemple les mares que estiguin donar el pit, els nens de menys de 2 anys i també totes aquelles persones a les que no els agrada el picant ja que com hem dit abans molt poca quantitat de caiena aporta molt, molt gust picant.

Albergínies farcides de tonyina. L’hort urbà a la primavera

La meva amiga Manoli em va explicar una recepta d’albergínies ben original i ràpida de fer. Ella és una gran cuinera i sempre em dona un munt de bones idees.

Al meu hort no tinc encara albergínies llestes per menjar, però en tindré. Per fer aquesta recepta he hagut de comprar-les al mercat, però el dia que les faci amb albergínies del meu hortet estic segura que encara seran més bones.

Albergínies farcides de tonyina. 

Ingredients (per a 2 persones):

2 albergínies

Una llauna de tonyina en oli d’oliva

Un ou

Formatge ratllat

Preparació:

Renteu les albergínies

Talleu les puntetes

Talleu cada albergínia per la meitat

Feu uns talls a la polpa de l’albergínia per tal de que un cop cuita sigui més fàcil de buidar

Introduïu les albergínies al microones a la màxima potencia i feu coure durant 10/ 12 minuts.

Un cop cuites, buideu les albergínies.

Reserveu-les un cop buides per farcir-les.

Talleu la polpa de les albergínies en trossets petits.

Poseu el contingut d’una llauna de tonyina en un bol i esmicoleu-la.

Afegiu la polpa de les albergínies al bol on ja tenim la tonyina i remeneu bé.

Bateu un ou i afegiu-lo al bol.

Barregeu bé la tonyina, l’ou i la polpa de les albergínies.

Amb aquesta barreja, farciu les albergínies.

Poseu per sobre de les albergínies una bona capa de formatge ratllat.

Introduïu al forn calent i gratineu

L’hort urbà a la primavera

Només amb unes quantes torretes, amb unes jardineres o millor encara amb una taula de cultiu de mides reduïdes podem crear el nostre propi hort per tal de convertir petites llavors en aliments. L’hort urbà ens permetrà recuperar gustos autèntics i naturals i ens produirà una gran satisfacció, ja que haurem pogut aconseguir els productes que mengem amb esforç i cura.

Efectivament, és una activitat molt gratificant però exigeix un compromís, una presa de decisions pel que fa a la tria de la terra i varietats a cultivar, hem d’estar atents al calendari, saber abonar la terra, intervenir en el cas de que hi hagi alguna plaga...i ens haurem d’assessorar en el cas de que no tinguem coneixements previs però actualment això no representa cap problema perquè hi ha un munt de pagines web i llibres que ens poden assessorar.

Per començar haurem de triar les varietats a cultivar més idònies i saber quan hem de començar el cicle. També haurem de tenir en compte les hores de llum i sol de que disposem. Aquest és un factor a tenir en compte i és més important que la temperatura.

El mes de maig és un bon mes per començar el nostre hort urbà perquè és un mes on els dies són llargs i les plantes creixen molt. Els cultius que podem plantar són els que donaran fruit durant el proper estiu principalment els tomàquets, cogombres, pebrots, carbassó, albergínia i enciam.

Haurem d’anar en compte amb el reg i valorar la possibilitat d’instal·lar un reg automàtic perquè aquest mes ja fa calor i les plantes necessiten hidratació, en especial aquest any que les temperatures són molt altes.

Per començar un  hort crec que el cultiu més adient són les tomaqueres. Són fàcils de conrear i els tomàquets tenen un gust extraordinari, ben diferent als que comprem al super.

 Al juny, cal tenir també preparades unes canyes per lligar les plantes de les tomaqueres, un cop creixin uns quants centímetres i després ja només caldrà esperar una mica i ja veureu quins tomàquets més bons que podreu menjar.

Crema d’enciam. Cremes i purés de verdures

Tenir un hort urbà té molts avantatges, però també té un inconvenient i és que a vegades tenim una gran quantitat del mateix producte llest per consumir.

La setmana passada al nostre hort hi havia una “sobre producció” d’enciams i tot i que les amanides a casa ens agraden molt, no donàvem a l’abast amb tanta enciam. Va ser en aquell moment que vaig pensar de fer una crema d’enciam. No l’havia feta abans, però la veritat és que amb una mica de ceba va quedar una crema molt refrescant , lleugera i fina. I a més és fàcil i ràpida de fer.

Crema d’enciam

Ingredients:

Un enciam

2 cebes tendres

Brou de pollastre

Sal

Pebre negre

Olives, pernil i unes fulles de menta per decorar

Preparació:

Talleu l’enciam en quatre trossos.

Bulliu l’enciam en una cassola amb aigua i sal durant 2 o 3 minuts.

Refredeu-la amb aigua i gel per tal de que no perdi el color.

Deixeu-la escórrer.

Netegeu i talleu les dues cebes

Saltegeu-les en una paella amb una mica d’oli

En un got de batedora poseu l’enciam bullida, les cebes saltejades i el brou (la quantitat de brou dependrà de com d’espessa vulgueu que sigui la vostra crema)

Afegiu una mica de pebre negre i una mica de sal ( si s’escau)

Tritureu amb la batedora elèctrica

Si voleu que la crema tingui una textura molt fina, coleu la crema, però si no voleu una textura tan fina podeu servir directament en els plats, bols o gots segons la presentació que trieu.

Decoreu amb mini taquets de pernil, amb olives picades o amb fulles de menta.

És una crema que podeu menjar calenta o freda segons l’estació de l’any o els vostres gustos.

Cremes i purés de verdures

Les cremes i els purés de verdures són una bona manera de menjar verdura per aquelles persones a les quals no els entusiasme aquesta menja. Són plats molt saludables, fàcils de fer, de preparar i de menjar. A més es poden congelar i són una bona opció per quan no tenim gaire temps per cuinar.

Un dels seus avantatges és que no s´han de mastegar. Mastegar correctament és molt important perquè afavoreix l’assimilació dels nutrients, redueix el temps de permanència dels aliments a l’ estomac, facilita la digestió i minimitza el risc d’inflor estomacal. Però a moltes persones els costa mastegar correctament. Les cremes i purés tenen una textura ideal que fins i tot mastegant correctament no podem millorar.

Les cremes ens aporten aigua i són molt variades i versàtils. Es poden fer cremes i purés de moltes verdures diferents i combinades i no limitar-nos a la típica crema de carbassó.

La típica crema de verdures està bé com a primer plat, però si introduïm alguns canvis pot ser un menjar complet. La primera opció és afegir proteïnes, ja que les cremes de verdures són riques en vitamines i minerals però pobres en proteïnes i a part del valor nutricional les proteïnes són importants perquè  aporten sensació de sacietat. Això és fàcil afegint ingredients com carn, ou, peix, llet, formatge o bé  seitan, tofu o fruits secs si preferim les proteïnes vegetals.

Amb les cremes podem controlar també fàcilment les calories i són per tant, molt adequades en les dietes de control de pes. Es pot afegir a la crema llet, nata, crema líquida, formatge...però si volem fer una crema lleugera podem substituir aquest ingredients per un iogurt descremat, per brou de pollastre o bé per l’aigua de coure les verdures, que faran que aquesta crema sigui més lleugera i amb menys calories.

És a dir que podem adaptar la crema a les nostres necessitats nutricionals, gustos i podem servir-les fredes o calentes segons l’època de l’any. A l’estiu una crema freda ens hidratarà i ens refrescarà i a l’hivern una crema ben calenta ens entonarà el cos i ens escalfarà a més de preparar l’estomac per a la resta de l’àpat.

Guisat de patates i albergínies. L’albergínia.

Visc a la cuina és el blog triat aquest mes per la Mercè de Destapant cassoles perquè elaboréssim un dels seus plats. Visc a la cuina és un blog que ja coneixia i que consulto tot sovint perquè té un munt de receptes molt ben ordenades, ben explicades i que sempre em resulten molt útils. Després de repassar una mica el blog, vaig decidir fer el Guisat de patates i albergínies. Vaig seguir les seves explicacions i les dues úniques variacions van ser que d’una banda, vaig substituir el bitxo per una miqueta de pebre vermell picant que m’agrada molt i en especial, amb les patates, i d’altra banda vaig afegir un rajolinet de vi ranci.

Guisat de patates i albergínies

Ingredients:

6 patates

3 albergínies

2 cebes

3 tomàquets madurs

Un rajolí de vi ranci

Farigola, pebre vermell picant, sal i pebre

Preparació:

Talleu les cebes a làmines.

Sofregiu-les en una cassola.

Talleu les albergínies a daus.

Peleu les patates i talleu-les a daus.

Afegiu les patates i les albergínies a la cassola.

Remeneu una mica i al cap d’uns minuts afegiu els tomàquets tallats a daus.

Poseu una mica de sal i de pebre a les verdures i remeneu una mica.

Afegiu una mica de vi ranci i mig got petit d’aigua i una punteta de pebre vermell picant.

Deixeu coure amb la cassola tapada a foc baix durant 20 o 30 minuts.

Vigileu que el guisat no es quedi sense aigua i que no s’enganxi i si és així afegiu una mica més d’aigua.

Quan estigui ben cuit apagueu el foc i empolseu amb una mica de farigola.

L’albergínia

És una de les hortalisses més populars de la nostra cuina. El seu principal avantatge és el baix contingut de greixos, la qual cosa, la fa molt adequada en les dietes d’aprimament o simplement quan volem controlar el nostre pes.

És també molt interessant  el seu contingut  de vitamines, en especial vitamines E,A,C,B1 i B2. Quant a minerals, conté ferro, magnesi, calci, fòsfor i potassi, i també conté àcid fòlic, fibra i carbohidrats.

Finalment, pel que fa a les característiques nutricionals cal destacar l’alt contingut en substancies antioxidants, la qual cosa ajuda a reduir  els nivells de colesterol i és útil per a la prevenció de les malalties cardiovasculars, degeneratives i del càncer.

L’albergínia cuita es digereix amb facilitat, afavoreix el funcionament correcte del fetge i té propietats diürètiques, laxants i relaxants. Les albergínies sempre s’han de menjar cuites. Si volem fer la prova i tastem l’albergínia crua veurem que té un sabor amarg molt desagradable, això és degut a que l’albergínia conté petites quantitats d’un alcaloide anomenat solanina que pot produir migranyes o trastorns intestinals. La solanina desapareix amb la cocció.

A l’hora de comprar les albergínies hem de tenir en compte que les més petites i amb una pell llisa i brillant seran les mes tendres i gustoses, ja que les més grans tot i que són molt maques, és probable que siguin fibroses i amargues.

Les albergínies són molt sensibles a la temperatura, per tant, és convenient guardar-les sempre a la nevera.